¿Qué salida hay para la crisis siria?

El Centre d´Estudis Jordi Pujol me pidió hace unos días una reflexión sobre la situación en Siria un año después del inicio de la revuelta popular. El artículo, publicado en catalán, se llama "Quina sortida hi ha per a la crisi a Síria?".

Síria està a un pas de la guerra civil. La revolta popular que ha mobilitzat desenes de milers de siris no ha aconseguit fer caure el govern de Bashar al-Assad. Un cop s’ha descartat una transició pacífica, tal i com succeí a Tunísia o Egipte, tot sembla indicar que ens esmunyim en un escenari a la líbia, amb un xoc frontal entre l’exèrcit regular (i, en particular, les unitats alauites: la Quarta Divisió Armada i la Guàrdia Republicana comandades per Maher al- Assad) i l’Exèrcit Sirià Lliure (que aglutina els desertors i que no té una estructura de comandament clara).

En lloc d’aplicar les reformes que l’oposició demanava, el règim va posar en marxa una política de mà de ferro per intentar tallar d’arrel la mobilització ciutadana. Els resultats són coneguts per tothom: enguany hi ha hagut entre 7.500 i 10.000 persones mortes. El Consell de Drets Humans de l’ONU ha denunciat «les violacions greus i sistemàtiques dels drets humans comeses d’una manera continuada per les autoritats síries com execucions arbitràries, ús excessiu de la força i la mort i persecució de manifestants i defensors dels drets humans».  

El ferri control alauita de les Forces Armades (325.000 efectius) i dels disset braços de què disposen els Serveis d’Intel•ligència fa difícil una evolució com la de Tunísia  o Egipte, on l’exèrcit va intervenir de manera decisiva per provocar la caiguda de Ben Ali i Mubarak. El règim encara té el suport de l’oligarquia sunnita de Damasc i Aleppo, amb què ha establert aliances matrimonials. Això no obstant, les sancions internacionals estan donant resultat i el país es troba en una conjuntura econòmica delicada. El règim podria començar a esquerdar-se si la situació es deteriora encara més.  

Aquest any la comunitat internacional ha estat capaç d’aconseguir un consens sobre les mesures que cal adoptar. La major part dels països occidentals –EUA, Regne Unit i França– són partidaris de recórrer a la doctrina de la responsabilitat de protegir la població civil. Rússia i la Xina, per la seva banda, s’oposen durament a qualsevol resolució del Consell de Seguretat que autoritzi l’ús de la força. Rússia perquè vol protegir l’única base naval de què disposa al Mediterrani, i la Xina perquè vol preservar els seus interessos comercials. Tots dos països sospiten que la caiguda del règim siri podria afeblir l’Iran i accelerar els preparatius per a un atac eventual contra les seves instal•lacions nuclears. 

Ara per ara, podem identificar tres escenaris per a Síria. El primer, que s’aconsegueixi una solució dialogada que posi fi al vessament de sang. La Lliga Àrab ha posat sobre la taula un pla de pau que contempla la sortida de Bashar al-Assad, la formació d’un govern d’unitat nacional transitori i la celebració d’eleccions presidencials i legislatives. El règim l’ha rebutjat frontalment i ha considerat que forma part d’una conspiració internacional. 

El segon escenari és el de la militarització de la revolta. Alguns països (encapçalats per l’Aràbia Saudita i Qatar) són partidaris d’armar l’Exèrcit Sirià Lliure. De fet, la Lliga Àrab va adoptar fa poc una resolució que «autoritza tota mena de suport polític i material per a protegir els civils». Tanmateix, tal i com va fer palès la reunió d’Amics de Síria celebrada a Tunísia, els EUA s’hi oposen perquè consideren que un esclat de violència podria desestabilitzar la regió i, a més, podria convertir Síria en un pol d’atracció per als yihadistes.

La militarització ens podria conduir al tercer escenari –al meu parer, el més improbable–, que és el de la guerra civil. Tot i que el règim es presenta com el paladí de les minories confessionals (alauites, cristians, drusos i ismaïlites, que temen igual l’establiment d’un estat islàmic), el cas és que aquest discurs no és compartit pel gruix de la població. És pràcticament impossible d’imaginar una evolució a la libanesa: una guerra de tots contra tots en què els components de l’heterogènia societat síria dirimeixin les seves diferències polítiques al camp de batalla.